La Ana i la seva gosseta

Com tots els matins ens trobem amb l'Ana i la seva inseparable "Linda "a la que estima moltíssim i la qual comparteix juntament amb ella el seu dia a dia. Estem una estona en elles parlant i donant suport, però sobretot gaudint de la seva companyia. L'Ana sempre està molt pendent de la Linda fent les cures necessàries, ja que comença a ser gran, però sobretot consentint-la, però qui no ho fa?
Veient aquesta relació tan bonica que tenen les dues, recorda molt un poema d'autor anònim que circula per les xarxes i al que adjuntem seguidament:

EL MEU GOS, FIDEL AMIC

Si es cert que no tens més glòria
que la que et donem aquí,
deixa’m ser el teu amic
i per mi serà una joia,
que joia és poder estimar
aquell que tant ens estima
i a canvi d’un xic d’amor
ens donaria la vida.

Recordo quan de menut
eres com una joguina
igual que pelfa i cotó
potser de seda molt fina.
Anaves amunt i avall
com una baldufa xica
i tots els teus acudits
ens feien gracia i somriure.

Arreu trobaves bon llit
entre draps i sabatilles
i ajagut als meus peus,
era com una delícia.
Amb una pilota vella
feies les mil correries
i com un infant mimós
esperaves les meves carícies.

Ara ja t’has fet gran com a tots,
et passa la vida
els anys fan que et falti
la il·lusió, el goig i el delit de viure.
És mes trist el teu mirar
els teus ullets, no somriuen
i quant t’acariciem el llom
ja no ens llepes, sols ens mires.
No ens deixis amic fidel
que encara ens dones alegria
es igual si t’has fet vell,
tot va morint cada dia.

Quan arribi el darrer moment
que això també és llei de vida
et posaré baix d’un roser
potser sota una alzina
i quan no ens vegi ningú
aniré a fer-te companyia
i si se m’espurnen els ulls
diré: - És culpa de la ventisca
perquè plorar per un gos,
hi ha molta gent que ho critica.